The fantastic flying books of Mr. Morris Lessmore (2011) - William Joyce, Brandon Oldenburg

Aquí us acostem el guanyador de l'Oscar d'enguany en la categoria de curt d'animació. Personalment, em sembla deliciosa la història del Morris Lessmore, l'home que intenta recomposar la seva vida envoltat de llibres animats després de que l'huracà Katrina se li endugui tot el que té. Una historia entranyable, feta amb molt de gust, amb un enginy realment fantàstic i una animació lúcida i brillant. Ha estat la Gloria Pérez la que ens l'ha descobert i li estem molt agraïts per aquests quinze minuts de creativitat i imaginació narrativa. Au, va, poseu-lo en HD i gaudiu-lo tant com hem fet nosaltres.

El vol de la casa d'Up fet realitat

Una de les imatges més memorables de la peli Up (Disney-Pixar 2009) és quan tots els globus aixequen la casa i se'n va volant pels aires.
Després del trist (i meravellós) començament de la peli, l'escena de la casa volant és absolutament alliberadora i marca l'autèntic inici de l'aventura.

Bé, això és el ens pot passar pel cap a qualsevol de nosaltres, però no és el que pensaria un físic.
No sabem si va ser després de veure la pel·lícula, però el cert és que uns quants científics i enginyers de la National Geographic van decidir fer realitat aquesta escena i el resultat és (com es pot veure a les fotos i al vídeo) molt màgic:



Si les fotografíes són impactants, el vídeo encara ho és més:

La foto dels Oscars

Home, igual hi ha qui en triaria una altra de foto, però les poses de la Jolie ensenyant cuixa tiraven molt. Mira, ni tu ni jo, hi ha qui diu que la foto de la nit dels Oscars és, en realitat, aquesta:


I doncs? Què us ha semblat la gala? El Billy Crystal? I els premis?

Google pot predir els guanyadors dels Oscars

• Un increment de les cerques globals durant almenys 4 setmanes consecutives anteriors als premis.
• En cerques locals (EUA) la peli guanyadora havia estat molt més buscada a l’estat de Nova York que a la resta d’estats.

Els Oscars 2012

Quan encara queden més de 24 hores per que comencin els Oscars, encara hi ha temps per a votar en la nostra mini-enquesta: Qui s'endurà el premi a millor pel·lícula?



De moment a la enquesta guanya The Artist... però no a tothom li agrada aquesta opció i potser canvia amb més vots... tens fins demà a les 2 de la matinada per votar a dalt de tot de la columna lateral del blog.

Tot i que no he vist totes les pelis nominades, jo he votat que l'Oscar se l'endurà Woody Allen per Midnight in Paris. Potser penseu que m'he tornat boja, però té una explicació racional:

Woody Allen ha guanyat 3 oscars de 23 nominacions i la relació entre els seus fans i l'Acadèmia ha estat sempre molt tibant. Potser aquest és l'any de la reconciliació total ... qui sap! 


Personalment m'agradaria que li donessin al Terrence Malick per El Árbol de la vida, però això no passarà segur, l'acadèmia no s'arrisca mai.

En fi... vosaltres a qui heu votat?

Trivial: Sets de rodatge #1

Una cosa és endevinar actors i actrius, o pel·lícules basant-se només en els títols de crèdit finals, però una altra de ben diferent és endevinar pel·lícules veient-ne imatges dels seus sets de rodatge, allà, amb les càmeres pel mig, els tècnics, els decorats...
Seríeu capaços de dir-nos a quines pel·lícules pertanyen aquests sets de rodatge? (Respostes als comentaris)









 

Mary Poppins, és una peli de terror?

No seria el primer cop que sento algú atacar un dels meus mites d'infantesa, la Mary Poppins, dient que era una manaire del quinze, una "sargento", que portava els nens com si fossin un regiment i no com als infants que eren. De fet, us puc dir que el mític Carlos Pumares va ser el primer al que li vaig sentir a dir (i ja us podeu imaginar que no ho va poder dir sense exaltar-se una mica més del compte).
Però el que mai m'hagués imaginat és que algú pogués imaginar Mary Poppins com si fos una peli de terror. Sí, sí, de terror.
Per demostrar-ho, s'ha currat un tràiler amb imatges de la peli, però muntades d'una manera francament enginyosa i amb una banda sonora a l'ús. Han agafat fins i tot el pòster de El Orfanato i han reconvertit a la Belén Rueda en la Julie Andrews.
Més que de Disney, aquesta (per)versió sembla atribuïble al William Freidkin o al Wes Craven. Sincerament, no sé què n'opinarà la Montserrat Gasset...

La peli de... la Montserrat Gasset

Deixeu-me que comenci aquest post de la secció de les pel·lícules favorites dels nostres amics i lectors dient que m'ha fet una il·lusió molt especial la elecció de la Montserrat Gasset. La peli que ha escollit és, igualment, una de les meves favorites i llegir-ne la seva explicació del perquè li agrada tant m'ha fet venir moltes ganes de tornar-la a veure. Aquí us deixo doncs, amb la peli de la Montserrat.

Ara fa uns mesos que en Marc em va proposar col•laborar en aquest bloc que té amb la Noemí per comentar una pel•li que m’hagi marcat. Em va fer molta il•lusió (sí, aprofito per agrair-ho de nou, que aquestes coses s’han de dir i expressar perquè quedi ben clar ^^).
Al final he seguit el meu subconscient triant la pel•lícula que em va venir a la ment de seguida que m’ho va proposar. Com diu Punset, el subconscient fa que prenguem decisions fins i tot més vàlides que fent un raonament exhaustiu i prolongat.
Total, que us vull parlar de Mary Poppins!

Encara recordo aquell vídeo Beta que teníem a casa amb el que vèiem les millors pel•lícules. Quantes vegades hauré vist Mary Poppins!
Ja només començar, t’endinses en la música que s’escoltarà durant la filmació i veus Mary Poppins en un núvol, arreglant-se per començar en una nova casa. Una llar on dos nens entremaliats busquen cridar l’atenció d’un pare distant i inflexible, un banquer ben seriós que només es regeix per la disciplina. La mare, per contra, una dona que lluita pels drets de les dones. Aquesta part, quan era petita, no l’entenia. No entenia com fa cantar les criades i tot animant-les amb els càntics i les bandes, per després ser tan submisa amb el marit. Però clar, era l’època, no?

Des del moment en què apareix Ella, fent fora d’una ventada a les altres candidates, presentant-li la carta dels nens estripada i llençada a la xemeneia amb la cara del pare atònit, la pel•lícula no deixa d’enganxar-te a la pantalla ni un moment.


Habitacions que s’ordenen amb un petar de dits, aventures dins d’unes pintures al carrer, riure tant fins poder levitar... I no només és diversió! Què fer amb els diners? Discusions i dilemes per saber com utilitzar els diners, corredisses per la ciutat, un munt d’històries que no et deixen indiferent i que vius molt intensament. I la tristesa de la dona de les escales de la catedral, amb els coloms, tota sola... I música! Molta música!! Cançons divertides i originals que ja mai s’obliden, queden gravades en la memòria i quan comences a sentir algun tros, t’enganxes a continuar-la!

Val a dir que una de les meves parts preferides és la del ball en els terrats de la ciutat “Chim chiminey! Chim chiminey!” :D i també quan el pare marxa del banc amb el cap ben alt, el barret trencat i tot i aprèn a dedicar part del seu temps als nens.
Perquè un final feliç és el que es mereix aquesta pel•lícula, tot i que et deixa el regust amarg de la partença de Mary Poppins, qui t’ha ensenyat tantes coses i has après a estimar amb facilitat.


 

El lamentable rap del Resines a la gala dels Goya

Diuen que qui fa el que pot no està obligat a més. No tinc cap dubte, en aquest cas, que el Resines va fer el que va poder. El que passa és que, habitualment, el que pot fer el Resines és poc, molt poc. I tampoc li calia massa, només estudiar-se quatre ratlles de text per poder rapejar en la gala dels Goya del passat Diumenge.
Hi van sortir, presentats pel Langui, quatre actors espanyols de renom. Molts d'ells no tenien cap gràcia rapejant. Però això és igual, no se'ls hi exigeix que tinguin allò que en diuen "flow". Però si més no se sabien la lletra que havien de rapejar. El Resines ni això.
Un dels actors, a gust d'un servidor, més sobrevalorats del cinema actual espanyol, repetint paper un cop i un altre i encarnant el tòpic més insidiós (i injust) de l'espanyol dropo i deixat que viu de rendes.
Aquí us deixo amb l'actuació estel·lar de l'Antonio Resines i el seu rap incoherent (la seva intervenció comença al minut 2:15, però recomanem veure el rap sencer per poder comparar).



Trist, oi? Doncs mira, aquesta altra gent, en sentir el rap del Resines i no entendre'l, se'ls va acudir que potser el que estava fent és dient-lo a l'inrevés intencionadament, com amagant un missatge satànic o alguna cosa així. Van fer la prova i aquí en teniu el resultat:



Res, que ni a l'inrevés se l'entén.

Per cert, si la vostra fòbia cap al Resines és tan gran com la meva, crec que gaudireu molt d'aquest blog (que m'ha descobert l'amic David Bibiloni) en el que es busca a famosos que "ressinegen", és a dir, que fan sempre de sí mateixos.

Attack the block (2011) - Joe Cornish

M'encanten les pel·lícules que no volen anar més enllà del que són, pel·lícules que juguen amb uns escassos elements i els conjuguen a la perfecció. Prefereixo una joguina petita, barata, de llauna, amb la que poder imaginar el joc que tu vulguis, que no pas un caríssim helicòpter teledirigit amb llums i sons estratosfèrics que juga per tu. I així és Attack the block, una peli d'acció i aventures juvenils que recorda a moltes coses sense plagiar-les, que combina uns pocs ingredients magistralment i acaba entregant una peli extremadament entretinguda amb alguns moments visuals realment aconseguits.

La història d'uns al·lienígenes que escullen el pitjor barri de Londres per començar a conquerir la terra es deixa veure per la falta de pretensions, per l'habilitat de jugar a passar-s'ho bé i per saber explicar una petita història, justeta i sense massa més coses a oferir que un bon arsenal de moments de tensió, sense voler anar més enllà. Els joves que habiten el "bloc", un dels molts edificis del degradat sud de Londres s'enfronten als invasors amb el poc que tenen: bats, ganivets, alguna katana, bicicletes i motocicletes trucades, arsenal habitual de les seves trapelleries, atracaments de baixa estofa i malifetes diverses. I amb això ja n'hi ha prou per fer una bona peli.
 
Això sí, on al meu gust la peli patina és, justament, quan comença a creure que la història que explica pot tenir dobles lectures sobre la marginalitat i la joventut. Que el protagonista es digui Moisès no ajuda. A la peli no li cal cap cliché suat sobre la bona ànima i virtuts dels delinqüents marginats per ser una bona peli. Quasi diria que perd bona part del seu encant al forçar la màquina i creure-s'ho massa.


Però la resta és un festí d'aventures de teenagers sense les carretades de sucre de Hollywood, amb uns visuals tan barats com sorprenentment efectius, i rodada pel debutant Joe Cornish, comediant, actor, presentador de televisió i actor però, sobretot, amic de l'Edgar Wright, creador de la magnífica Shaun of the dead, que aquí deixa la seva empremta en la producció.
Entretinguda, molt entretinguda, amb moments realment espectaculars i deixant un sabor de boca tan bo que un no pot més que desitjar que torni la moda de fer pel·lícules de gènere amb poc pressupost per tornar a poder veure com els veritables talents del cinema modern són capaços de, amb pocs mitjans, entregar respectables productes d'entreteniment molt per damunt de la mitjana de qualitat amb la que les sobredimensionades produccions nord-americanes acostumen a castigar-nos a cop de màrqueting.

Koyaanisqatsi (1982) - Godfrey Reggio

Trenta anys més tard de la seva filmació, pensava jo que les imatges de Koyaanisqatsi estarien molt suades, caduques, que donarien una certa impressió de déja vu fílmic, que no impactarien, en definitiva. Res més lluny de la realitat, la simbiosi perfecta entre les imatges i la música (del Philip Glass) et porten a un univers que és el teu, però que no el reconeixes. O que, si més no, mai l'havies mirat d'aquesta manera.
Explica el propi Godfrey Reggio que no hi ha res millor que fer una pel·lícula que ningú està esperant, que ningú t'ha encarregat, doncs pots fer-la a mida, poc a poc, sense presses ni pressions, sense l'alè de cap productor darrera l'orella. Sis anys van trigar a fer la pel·lícula el binomi Reggio-Glass. Reggio va filmar primer totes les escenes (amb l'inestimable col·laboració del Ron Fricke, director de fotografia, que després acabaría fent una mena d'spin-off de la pel·lícula en rodar Baraka) i les va mostrar a en Glass per convèncer-lo de que hi posés música (cosa que ell mai no feia, musicar pel·lícules). Convençut Glass, la partitura que li va entregar va inspirar tant Reggio que va tornar a editar les imatges per tal de que fos la músic ala que marqués la pauta i no a l'inrevés.

El resultat és una pel·lícula que es planteja com un diàleg a tres bandes, segons explica el seu director, entre les imatges, la música i l'espectador, intentant deixar-li lloc a aquest últim per entrar a formar part d'aquesta visió i, així, que s'estableix un diàleg que, en el cas de cada espectador serà diferent. En qualsevol cas, Koyaanisqatsi mostra com la tecnologia ha suplantat la natura com a entorn natural de la raça humana, convertint-nos -com mostren les imatges de Reggio- en mers punts de llum que es desplacen.

Sembla difícil que unes imatges rodades fa un terç de segle puguin semblar igual d'espectaculars avui en dia, molt en particular les que acceleren -a diferents velocitats- la vida urbana, tant diürna com nocturna, d'una societat que sembla, com diu el títol, haver perdut l'equilibri.
No deixa de sobtar, en tot cas, que un missatge com aquest pugui estar tan vigent avui en dia, integrats com estem en la tecnologia, que ens acompanya arreu on anem.

Tal com sentencia el propi Reggio, "la vida sense questionar-se-la no és vida, és religió". I aquesta bellesa de film, aquesta experiència cinematogràfica especial i única (bé, en van venir dues seqüel·les més i una mena d'spin-off del director de fotografia, en Ron Fricke), aquesta documental amb intenció, aconsegueix justament això: que ens qüestionem la vida. I hi ha poques pel·lícules de les que podem dir el mateix.

Ja és divendres! Teniu plans?

Com sempre, és el nostre bon amic Tom Cruise el que ens avisa, no fos cas que se'ns passés.
 Ell, per descomptat, té uns plans espaterrants, però... i vosaltres? Teniu algun pla cinèfil pel cap de setmana? Hi ha un munt d'estrenes entre els que escollir. Des d'un intent de treure el Daniel Radcliffe del seu etern Harry Potter en una peli de por amb bones crítiques com és The woman in black (La mujer de negro) fins a la esperada i controvertida Shame (amb una lluita de cartells censurats realment anacrònica), que compta amb un Michael Fassbender que s'està sortint i un munt de premis a les esquenes en festivals molt prestigiosos. Però tampoc cal oblidar estrenes més "tapades" com The grey (Infierno blanco), una peli de supervivents a la tundra subàrtica, Young adult, una comèdia agredolça amb la Charlize Theron del director de Juno, o un thriller francès amb la Elena Anaya, de títol A bout portant (Cuenta atrás).

Així doncs... teniu algun pla cinèfil pel cap de setmana que tot just comença?

Dispensador de caramels PEZ en forma d'al·lien

Els caramels Pez van omplir l'infància de molts/es dels nostres seguidors. De fet encara es venen avui en dia. Però, no ens enganyem, el que realment ens agradava dels caramels Pez eren els seus dispensadors cabuts. Prenien la forma dels personatges de moda, sobretot de les darreres pel·lícules Disney o dels dibuixos de la Warner que passaven per televisió. Avui en dia s'han actualitzat, és clar, i te'ls pots trobar amb cap de Bob Esponja o del Phineas i el Pherb, per exemple.

Però tot investigant, a més de descobrir que l'invent és d'un austríac que a finals dels anys 20 va començar a comercialitzar-los, descobreixo que, al llarg d'aquest segle d'activitat, els dispensadors Pez han fet molts homenatges al cinema, editant, de tant en tant, sèries limitades molt perseguides pels col·leccionistes.

Una de les sèries més buscades és, sens dubte, la que va tenir també més èxit en el seu moment: la d'Star Wars.


Però també la franquícia competència que era Star Trek va gaudir d'una sèrie de dispensadors. No em direu que no ha de ser fantàstic que el capità Kirk o l'Spock et dispensi un caramel Pez!


Fins i tot -i això va pels amants dels clàssics- va aparèixer en el seu moment als Estats Units una sèrie de dispensadors inspirats en la pel·lícula The wizard of Oz del Victor Fleming amb la Judy Garland.


I, ja posats a tirar de clàssics, un dels que més es va vendre durant mooooltes dècades: els dispensadors de la Blancaneus i els seus set nans.



Però el que mai m'hagués imaginat és que a algun friki pirat de la casa Pez se li passés pel cap (mai millor dit) el de fer-ne un inspirat en... Alien! No deixa de ser una mica creepy menjar-se un caramelet que surt de la boca d'un al·lien d'alè nefast i saliva corrosiva, però pels fanàtics de la franquícia, això deu ser el més proper a un banquet al Bulli.


En definitiva, que si sou fans del cinema i dels caramels Pez (o dels seus dispensadors) podeu anar a visitar el museu commemoratiu o passar-vos per Ebay i buscar entre les extenses col·leccions dels "professionals" del tema.
Però deixeu-me acabar amb una consulta popular: Quin dispensador de Pez de temàtica cinèfila us agradaria més que existís?

Un regal cinèfil per San Valentí

Sí! Avui és San Valentí. O al menys, això celebrem des de que un famós centre comercial, Galerías Preciados, el va importar dels països nòrdics per incentivar les vendes. Bé, espera, no li traiem romanticisme. És un dia per celebrar l'amor, i tan se val qui ens el portés, és una bona excusa, no?

Aquí teniu, enamorats cinèfils, un regal una mica vintage per a tots vosaltres. El primer petó filmat.
Va ser el 1896, i va suposar tot un escàndol, amb l'església obertament en contra i la gent, com a boja, anant a veure-la en els salons on s'exhibia. Tal com ens descobreix El coleccionista de cosas, la va filmar el Thomas Edison per encàrrec i la seva protagonista femenina, la May Irwin, es va convertir en una icona de la època. Per descomptat, el títol del curtmetratge és The Kiss.
Feliç dia de San Valentí!

Trivial: Qui són aquestes actrius? #3

Recuperem un dels nostres trivials clàssics, el d'endevinar actrius famosos difícilment reconeixibles a causa d'una sessió fotogràfica "artística". No és el primer cop ni el segon, però com que sabem que us agrada, aquí en va la tercera edició. Si en sabeu alguna (segur que sí) deixeu-nos-ho en els comentaris)

Entrada de setmana amb bon peu

I dic jo: Per què no entrar en aquesta nova setmana -la última de fred siberià, diuen- amb ganes, il·lusió i empenta? Amb un somriure, fins i tot? Au va, no em negareu que la setmana pinta bé. Sí, home, sí, hi ha petites perles amagades entre les esquerdes dels dies laborables. I si no hi són, cal fer-les, cal trobar moments per a un mateix/a i per a aquells que ens importen. Al cap i a la fi, penseu això: Com entraria en una setmana com aquesta el Gene Kelly?

Tinker Taylor Soldier Spy (2011) - Tomas Alfredson

Els espies de la guerra freda no són més que uns buròcrates més, de vida grisa, monòtona i buida, meres titelles d'un món que està canviant i que els va gran. Aquesta és la original visió que la novel·la del John LeCarré i la seva adaptació cinematogràfica entreguen sobre els mitificats espies. Aquí no tenim a estilitzats agents dels serveis britànics seduint a cada pas, esbatussant-se victoriosament o infiltrant-se en complexes armamentístics secrets. Aquí només tenim una colla de perdedors, de vides desastroses o inexistents, que es perden en una teranyina d'enganys, simples, dobles i triples.

Sóc un dels pocs desafortunats que no va gaudir massa amb l'anterior pel·lícula del Tomas Alfredson, Låt den rätte komma in (Déjame entrar), i per això acudia al cinema amb un cert recel. Però el guió és tan ferm, la font literària sembla tan potent, que l'Alfredson troba un bon recolzament per narrar amb solidesa una història rocambolesca d'intrigues polítiques.
Els protagonistes són la cúspide del servei d'intel·ligència. No són ells, per tant, els que han d'enfrontar-se amb la mort, els que es troben en emboscades o els que s'enamoren de la dona de la persona a la que espien, sobre el mateix terreny. Aquests són unes mitjanies humanes que ronden els 60 i que no fan altra cosa que trucar per telèfon i pensar, trucar per telèfon, llegir informes secrets, pensar i trucar per telèfon. Aquesta és la bellesa del film: desmitificar els agents secrets i mostra-los com als purs buròcrates que són.

El membre del Servei Secret Britànic anomenat Smiley (Gary Oldman, extremadament controlat, destil·lant presència magnètica) és requerit, després de ser acomiadat, a tornar d'incògnit per investigar l'existència d'un talp de l'agencia homòloga russa, infiltrat a la seva ex-organització. Tota la cúpula n'és sospitosa i, per descomptat, la trama juga a embolicar-ho i a donar-te totes les pistes possibles per tal de que siguis absolutament incapaç d'endevinar-ho, si no és de pura xamba.
No cal explicar més, viure i entendre la trama en una pel·lícula així és prou important com perquè no us la rebentem aquí. Només cal que sabeu que si teniu paciència, si us deixeu portar, gaudireu molt d'una gran pel·lícula d'espies.


Menció a part mereix la fotografia, d'uns tons tan apagats com els protagonistes, així com la música de l'Alberto Iglesias que, amb el seu to jazzy, li aporta una decadència extra. I després tenim, és clar, els protagonistes. Ja hem parlat del Gary Oldman, però cal també afegir-hi al fantàstic i emergent Benedict Cumberbatch -el Sherlock de la BBC-, el sempre efectiu Colin Firth i a un bon tou de secundaris molt adequats.
No hi aneu enganyats, no espereu uns espies glamourosos a l'estil del James Bond, no us espereu uns espies musculats com el Jason Bourne, ni tan sols espereu les aventures a l'estil de Hitchcock. No ho trobareu tot això. Només trobareu a una colla de pàries que juguen a un joc molt complicat. I us encantarà.

Reobre la Filmoteca de Barcelona

Gran notícia per començar el cap de setmana. La Filmoteca, que ha aturat durant mesos les seves projeccions degut al canvi d'ubicació, reobre les seves portes el proper dia 19 de febrer en una jornada de portes obertes per poder gaudir de les noves instal·lacions i les projeccions es reprendran el dimarts 21. La primera projecció serà la de la pel·lícula argentina El hombre de al lado.

Hi haurà, d'altra banda, canvis importants en la Filmoteca. Les noves instal·lacions comptaran, de bones a primeres, amb dues sales. L'entrada passarà a valdre un euro més (4€) i no tancarà a l'agost.

Els amants del cinema estem de molt enhorabona aquest divendres!

The Turin horse (2011) - Béla Tarr i Ágnes Hranitzky

El filòsof Friedrich Nietzsche surt de casa seva a Torí i veu com un carreter infligeix un dur maltractament al seu cavall, que no sembla voler-se moure. El Nietzsche s'hi apropa, abraça el cavall i es posa a plorar. A casa seva, estirat al llit, pronuncia a la seva mare les seves paraules pòstumes: "Sóc un estúpid". Queda en estat catatònic i perd la consciència per acabar morint dos anys després sense haver pronunciat cap altra paraula.

El director hongarès Béla Tarr es pregunta què li devia passar a aquell cavall després de l'encontre amb Nietzsche. I és aquí on arrenca aquesta encisadora i àrida pel·lícula, quan el cavall arrossega el carro i al seu amo carreter cap a la seva masia, al bell mig del no res, colpejats amb fúria per una tempesta violenta i un vendaval implacable i omnipresent que ho arrasa tot.
El film, contemplatiu, minimalista, retrata els sis dies posteriors a l'encontre amb Nietzsche, plantant la càmera al mig del dia a dia del carreter, la seva filla i el cavall. Assistim a la rutina de llevar-se pel matí, d'anar a buscar aigua al pou, de fer el dinar, de contemplar el buit exterior per la finestra -com si fos la televisió-. Assistim, en definitiva, a la vida mort.
Pausadament, el film ens va introduint en aquesta rutina diària, un cop darrera l'altre, i aquí és on ens il·lumina. L'aparent buidor de la trama amaga detalls, matisos quasi imperceptibles, aparentment innecessaris, fútils, però que conformen la vida d'aquell que està abocat a la desaparició.
El cavall, signe de la vitalitat, d'allò salvatge i gloriós, està malalt, està cansat de viure, no vol menjar. L'amo, vell, atrotinat, cansat i sense expectatives, mig invàlid, intenta no cedir. Sa filla, jove i suposadament amb energia, està adotzenada, compulsivament reclosa en una vida limitada. Déu va trigar sis dies en construir el món. El Béla Tarr en necessita sis més per destruir-lo (llegeixo en una molt encertada crítica del Ludovico).

Amb un blanc i negre estorant, una banda sonora que alterna les composicions minimalistes del Mihály Víg i el terrabastall constant i persistent de la tempesta de vent, unes actuacions naturalistes i una conscientment buscada transparència a l'hora de filmar, Tarr ens aboca a la foscor de l'existencialisme, a la buidor d'un futur incert i desvalgut. Ens obliga a fixar-nos en allò en que, en una altra pel·lícula, passaria desapercebut. Les poques sorpreses que assalten la rutina del pare i de la filla arriben com a llamps, que ens fan posar en alerta. La vida canvia, potser, tan sols amb un truc a la porta.

Implacable, trista, despietadament buida, The Turin horse és una altra manera d'entendre el cinema. Us la recomanem, indubtablement, de cara a la seva estrena d'aquest divendres. Però us la recomanem avisant prudentment de que no és una pel·lícula a l'ús, fàcil i digerible amb facilitat. Agradarà als fanàtics del Gus Van Sant més recent, així com a tots aquells que encara creuen que el cinema es pot explicar de moltes maneres diferents.

Dedicat als fans de Drive

A veure, que ja sabeu que a nosaltres Drive no ens ha agradat massa, però sabem que a molts de vosaltres sí, així que aquí teniu un post dedicat a vosaltres. Ara ja és possible tornar a l'infància durant una estona jugant a vestir al Ryan Goslingamb la seva robeta i els seus complements. Això sí, hi he trobat a faltar l'escuradents.

Esperant la lluna plena

No, no, aneu fent conyeta, però hi ha gent a la que la lluna plena, com la que es produirà justament aquesta nit, ens afecta i molt. Els efectes són diversos, però el pitjor en el meus cas és, indubtablement, una sed profunda i insaciable (no, no de sang, d'aigüeta normal de l'aixeta).
A vosaltres també us produeix algun efecte estrany la lluna plena?

Midnight (1939) - Mitchell Leisen

Espaterrant revisió del mite de la ventafocs -donant-li la volta, absoluta i radicalment- amb guió del gran Billy Wilder junt amb el Charles Brackett que ens explica les nocturnes peripècies de la Eva Peabody, una corista que ho ha perdut tot a Montecarlo i busca sort a París. El que busca, diguem-ho clar, és enxampar algun ric parisenc i així poder viure una vida tranquil·la. Però la coneixença del taxista hongarès Tibor Czerni li trastocarà lleugerament els plans. De rebot i sense saber ben bé com, la Peabody es cola en una festa de l'alta societat i es fa passar per baronessa i la trama s'embolica encara més quan un noble que coneix el seu engany li proposa que faci tot el possible per separar a un jove gal·lant que persegueix la seva dona. De sobte, l'Eva es troba vivint una vida de rica baronessa, plena de luxes i amb pretendents adinerats que li prometen amor etern. Complicat, oi? Doncs no us en podeu fer una mínima idea, doncs el guió és tan enrevessat com tots els de Wilder, amb aquells diàlegs infal·libles i aquella successió de casualitats, embolics, sorpreses i girs sobtats que són marca de la casa.


La sempre magnífica Claudette Colbert i el Don Ameche es disputen les mirades en un elenc fantàstic que completen el John Barrymore i la Mary Astor, en una pel·lícula absolutament memorable de principi a fi, divertida, enginyosa y sempre disposada a arrencar-te una riallada sonora, de tan bé com el Wilder reparteix les cartes i el Leisen les juga. Imprescindible joia del cinema, gran comèdia, irrepetible cinema.

Trivial: Actors famosos de petits

Molts d'ells ja ho devien portar ficat a la ceba això de ser actors. Ho dic perquè, mirant les seves fotos d'infantesa, molts d'ells ja posen l'expressió d'algun dels seus personatges futurs. Quins actors famosos s'amaguen darrera d'aquestes fotos d'infantesa?