Citizenfour (2014) - Laura Poitras

Cap comentari
Quan real ha de ser un documental? Com més realista, com menys intervenció evident del director, millor?
Si alguna vegada ens hem trobat a nosaltres mateixos retraient-li a alguns documentals el seu intervencionisme, el seu excés de dramatisme de postproducció, el seu muntatge intencionat, ara que ens trobem davant d'un que, precisament, està en la part de l'espectre Realisme/Manipulació menys esbiaixat, no podem queixar-nos.
És veritat que el documental de la Laura Poitras és sec, auster, potser li falta aquella espurna que et trasbalsa. Però no val a tirar-li en cara en excés si algun cop ens hem esquinçat les vestidures per la manipulació i dramatització excessiva d'altres documentals.

El millor de tot, potser, és que a Citizenfour tampoc no li cal dramatitzar per colpir, doncs allò que està explicant és suficientment desestabilitzador com per tenir-te enganxat a la butaca, això és la sortida a la llum de l'Edward Snowden i la revelació a nivell mundial que diversos governs democràtics estan espiant als seus ciutadans en nom de la seguretat.
Aquí, Citizenfour fa aquella funció ja no de revelar un secret (tothom coneix el cas i sap que els governs ens espien indiscriminadament), sinó de reforçament de la por de saber-se controlat, de saber-se restringit a nivell de llibertats. Citizenfour és com prémer el gallet d'una pistola: ja et feia por abans, però ara la por es torna tangible, tens proves fefaents que funciona, que és efectiva, que mata. I aquest documental, justament, funciona, inicialment, com un diari gravat de la primera setmana de revelacions de l'Edward Snowden, quan aquest escull a la directora (per trobar-la formant part d'una llista secreta de persones a espiar per part de l'administració americana) i a un periodista del The Guardian (el mateix escollit per Julian Assange) per explicar la seva història i desclassificar documents d'alt secret. La Poitras s'esmuny en l'habitació d'Snowden i, des d'allà, filma com s'ordeix el pla a seguir per informar al món.


En aquesta primera meitat del film, la fascinació per deixar-nos ser testimonis d'un moment probablement històric (què o bé canviarà el món, o bé romandrà com una oportunitat perduda per haver-ho fet) i l'absoluta manca d'egolatria d'Snowden converteixen la primera hora en una interessant exposició de com funciona un món que desconeixem i que, més enllà de les nostres teories conspiranòiques sembla ser molt més enrevessat que qualsevol de les trames d'espies de les pel·lícules més rebuscades. Se li ha d'atribuir, precisament, a la Laura Poitras el mèrit de deixar que la conspiració es mostri sense exageracions, sense falses alarmes ni pistes poc fiables: el que ens explica fa por, no com ho explica.

La segona meitat del documental, per contra, segueix a l'Snowden -ara ja persona pública i buscat per periodistes i per la justícia de mig món- en el seu periple per sortir-se'n il·lès o evitant l'engarjolament. Aquí és on la pel·lícula potser perd bufera, probablement perquè el personatge d'Snowden no ha pogut ser prou ben introduït, però la voràgine periodística i la curiosa enteresa del protagonista impedeixen que la cinta es torni avorrida o mancada d'interès.


A tot això, diverses pinzellades sobre l'acotxament d'una decisió com aquesta per part de l'Snowden en relació a la seva família, amics i parella, aporten alguns dels moments més interessants d'un documental que, si bé és prou matusser i sec en la seva realització, posa damunt de la taula un bon reguitzell de temes sobre els que reflexionar profundament.