Mr. Holmes (2015) - Bill Condon

Cap comentari
Fascinant revitalització del personatge del Sherlock Holmes, aquesta del Bill Condon, arrelada en un punt de partida molta llaminer: el mític detectiu, ara amb 93 anys, escapa al seu refugi al sud d'Anglaterra per escriure la seva versió de l'últim cas que li va ser encomanat i que no va poder resoldre. Obsessionat pels records que no el deixen morir en pau (tema recorrent en Condon, com a Gods and monsters), un senil Holmes lluita contra l'oblit i contra la seva pròpia versió ficcional, la que ha escrit el Dr. Watson en el seguit de novel·les suposadament biogràfiques.

És justament sobre aquest darrer aspecte que la pel·lícula enrosca la seva trama per atansar-nos a una interessant reflexió al voltant d'allò que som i d'allò que els demés creuen que som, la veritat contra la ficció (particularment meritòria l'anècdota de la pipa, que Mr. Holmes confessa haver abandonat no perquè no li agradi sinó perquè, un cop va esdevenir una icona popular del seu personatge, fumar amb ella li semblava "vulgar").

Alternant el temps present i el passat, la relació a vegades difícil del detectiu amb la seva majordoma i l'espavilat fill d'aquesta per una banda, i els records difosos i entretallats del cas que vol recordar per una altra, Mr. Holmes encerta a narrar-nos els esforços d'un vell per ser recordat de la manera que ell vol, basant-se en els fets i no en la ficció i la llegenda, en una mena de confessió final que sembla més difícil del que hauria de ser.



I és particularment interessant que ens arribi ara aquesta versió senil del detectiu de Baker Street, en plena revifalla del mite gràcies a l'esplèndida sèrie de TV que és Sherlock amb el Benedict Cumberbatch i el Martin Freeman, doncs ens aboca, justament, a renunciar al mite i a acostar-nos a la persona, a aquell ésser fràgil que, subjugat per la seva pròpia llegenda, lluita per sorgir de les ombres del seu personatge per aportar —i rebre— llum esclaridora.
Recolzant-se, un cop més, en les amples esquenes actorals de l'Ian McKellen —perfecte, subtil, ric en matisos—, Condon fabrica una altra de les seves pel·lícules personals (la ja esmentada Gods and monsters, Kinsey, fins i tot Dreamgirls) en les que escriu el guió i el dirigeix (a diferència de les "alimentícies" Crepúsculo parts primera i segona, El quinto poder) que, sense ser mai absolutament rodones, sempre deleixen l'espectador amb històries molt humanes i treballades, molt literàries i esforçades. També succeeix aquí, i si bé se li podria tirar en cara una certa tendència al sentimentalisme forçat (sobretot cap al final del film), Mr. Holmes es revela interessantíssima i farcida de moments particularment brillants.