Les coses grans (2015) - Roger Coma

Cap comentari

Algú em preguntava l'altre dia quina és la diferència fonamental entre una sèrie de TV i una websèrie. "El format, el suport", li vaig respondre. Ara me n'adono que li vaig donar una resposta equivocada. La diferència fonamental entre una sèrie de TV i una websèrie és que la websèrie sempre és molt dolenta.
Segurament, aquesta resposta també és (provocativament) equivocada. Però és ben palpable que, sovint, la facilitat d'accés a la difusió (via Internet) dóna ales a Ícars audiovisuals que tenen més gosadia que coses interessants per explicar. En tot cas, falsa i injusta com és aquesta taxativa resposta, no és, ni de lluny, el cas de Les coses grans, una websèrie creada, escrita, dirigida i parcialment interpretada pel Roger Coma.

A partir d'un personatge insegur, immadur i desubicat (el Canudas, interpretat en el registre habitual del Roger Coma), la sèrie busca respostes prou serioses i existencials a temes ben propers: el desig, l'egoisme, la necessitat d'atenció, l'orgull mal canalitzat o el pernil serrà. En capítols de vora els 10 minuts, rodats amb moltíssima més professionalitat que la majoria de websèries, el Canudas i els seus particulars amics li donen la volta fins a l'absurd a la quotidianitat. Ell és el centre, el detonant del dubte, però està rodejat de gent que sembla tenir les coses més clares. La Martínez, la seva nòvia (molt solvent Mar Ulldemolins) és segura i oberta a tot, adaptativa, capaç d'entomar la realitat com ve (i pacient, molt pacient, que se n'ha de ser per tenir al Canudas de parella). El Ferrer (divertidíssim David Verdaguer, per bé que encasellat en un tipus de papers que borda) és un individu que probablement té tants o més dubtes que el Canudas, però no només no ho mostra sinó que no para de filosofar i inventar-se axiomes sobre tot allò de què es parla, encara que les seves teories sovint siguin absurdes o contradiguin d'altres que ell mateix ha defensat amb vehemència fa tan sols un minut. El Pep (entranyable Pep Ambrós) és el germà de la Martínez, sempre disposat a aportar el seu granet de sorra. I la Reynés és una psicòloga (Margalida Grimalt) estranya, mística, de mètodes poc convencionals, que intenta ajudar al Canudas quan aquest ja incuba alguna crisi. Tots ells s'entrecreuen en un univers de coses petites que en desencadenen d'altres de grans. I ho fan amb un dinamisme poc vist en les websèries (dinamisme no vol dir acceleració, no vol dir vines de 10 minuts) que combina a la perfecció diàlegs molt ben trenats (i muntats de manera excel·lent) amb espais narratius més pausats.


Merescuda guanyadora del Premi Ondas 2016 a la millor websèrie nacional espanyola, Les coses grans és una petita delícia fugissera que s'ha autofinançat (encara busquen ajuts per poder rodar una tercera temporada) i que ve a demostrar que la ficció televisiva catalana sembla haver trobat la seva pròpia veu, fruit de barrejar aquells ingredients forans que, amb el temps, ha sabut fer seus, ha sabut fer locals, ha sabut dotar d'identitat pròpia.

Podeu veure la sèrie sencera des del seu propi web: Les coses grans, però aquí us deixem el primer episodi per tal que aneu fent boca.