Posts Recents

L'amor a primera vista en el cinema IV - Segons Stanley Kubrick

Cap comentari


Recuperem la nostra secció d'enamoraments a primera vista en el cinema (ja en portàvem tres edicions!) per desfer-nos amb una escena absolutament deliciosa que ens va suggerir el bon amic Javier Robles.



Es tracta, doncs, d'aquesta mítica escena en que el Barry (encara Redmond Barry) coneix a la vídua Lyndon en una partida de cartes. El tempo Kubrick —calmat, pausat— i la il·luminació tènue —forjada únicament amb espelmes, sense cap tipus de focus— retrata l'ensopida i quasi inert societat britànica del Segle XVIII. Sembla una escena romàntica a l'ús, però només ho és al 50%. Només ella, Lady Lyndon, sent amor. En Barry sent atracció, però no romàntica, no passional; veu en ella a la presa perfecta, la clau que li ha d'obrir les portes a un estatus social major i més distingit, a títols nobiliaris i a una vida "digna". En Barry para la trampa amb la seva mirada lànguida i perduda, com de gosset abandonat. I ella hi cau de quatre grapes.



Deia el Kubrick, preguntat per la similitud d'aquesta escena amb el cinema mut (no només no hi ha quasi bé diàlegs sinó que la mateixa il·luminació i els maquillatges dels personatges ens hi recorden), que "és molt romàntica, però alhora [...] suggereix l'atracció buida que tenen per l'altre i que ha de desaparèixer tan ràpid com ha aparegut. Estableix l'escenari per tot allò que ha de seguir en la seva relació. Els actors, les imatges i Schubert van funcionar bé en conjunt, crec." ([Trad. pròpia]. Ciment, M., 1980).

En comparació amb les altres escenes que hem revisat fins ara d'enamoraments a primera vista, aquesta sobta per la seva fredor colpidora, tan lluny i alhora tan a prop dels clichés romàntics que el cinema sempre ens ha regalat.

________________________
CIMENT, M. (1980). Kubrick. Akal. Extracte disponible a: <http://www.visual-memory.co.uk/amk/doc/interview.bl.html>.

À propos de Nice (1930) - Jean Vigo

Cap comentari
"[P]asan las efímeras riquezas temporalmente de una a otra mano, de una a otra raza, pese a todas las preocupaciones humanas. Y por esto, cuando un pueblo impera, otro pueblo decae, siguiendo el arbitrio de esta recóndita voluntad, que se mantiene oculta como la sierpe bajo la hierba."
(Dante Alighieri, a La divina comedia, 1942: 63).

Des que l'home viu en societat que és necessari el sacrifici d'alguns (sovint la majoria) per tal que altres (sovint la minoria) pugui viure en condicions dignes. Cal que algú es jugui la vida recollint carbó a les mines per tal que algú altre no tingui fred, cal que algú treballi a les fàbriques perquè els amos puguin gaudir de tiberis pantagruèlics, cal que algú s'esllomi al camp recollint flors formoses perquè algun enamorat li pugui regalar a la seva estimada un bon pom de roses, cal que un vell home hagi d'arrossegar tot el dia un carret grinyolant perquè algú altre pugui estar informat de l'actualitat mundial, cal que algú netegi el passeig marítim i la platja perquè algú pugui passejar-hi acompanyat del seu gosset, cal que algú teixeixi durant hores en polsosos i remots tallers les teles que es convertiran en vestits rematats per barrets impossibles. Cal, es veu que cal.
I això és el que el Jean Vigo vol denunciar en aquesta peça de documental social, aquesta mena de simfonia urbana, en la que ens porta de viatge per l'elitista i desinhibida Niça, regentada per l'aristocràcia més raquítica, l'alta burgesia grimpant i la noblesa enmedallada, que circulen per fronts marítims impol·luts, casinos desbocats, terrasses atestades de monocles, barrets estrafolaris i pells d'animals morts sobre les espatlles. I assisteixen a desfilades sumptuoses, a curses de motor, a festes amb balls frenètics, a regates o passegen per davant d'aparadors lluents i fascinants.
Però al bell mig del catàleg aristocràtic, de la simfonia eixerida i brillant, de la postal idíl·lica, un interludi, una breu interrupció: la veritat oculta. Arriben els pobres, els desemparats, els marginats, els esguerrats, els pobres, els afamats i els malalts. Arriben les barraques, els tolls enfangats, la brutícia acumulada i les runes . Arriben els racons ocults de la ciutat, les façanes escrostonades, la roba estesa, els gossos peluts i petaners deambulant sense corretja, les timbes al carrer, arriba l'abandonament i l'oblit. Són tan sols uns instants, uns minuts, uns mínims compassos dins la llarga simfonia de la Niça que tots volem veure. Però hi són. No els pots obviar. Saps que hi són. La postal s'esquinça.

Amb el seu cameraman, el Boris Kaufman (germà de l'inventor del gènere de les simfonies urbanes, el Dziga Vertov), assegut en una cadira de rodes i tapant la càmera amb una manta (Rodríguez, 2016), el Vigo retrata d'amagat la societat benestant d'un far aristòcrata com és Niça, deixant que la lluentor vagi perdent força i se li vegi el llautó a mesura que avança el metratge (22 minuts), molt en particular després del breu interludi pobre que esmentàvem abans. Després d'aquesta inflexió ja res és el mateix. O, si més no, ja res no es veu de la mateixa manera. Són els dictats del kino-glaz (cinema-ull) rus, el cinema de la veritat. Un cop has vist el back, el front ja no és el mateix (Goffman, 1959). Dit d'altra manera: un cop has estat entre bambolines, la representació damunt de l'escenari ja no sembla tan real.

Vigo basteix la seva obra seguint els preceptes eisensteinians del "muntatge d'atraccions", amb el que es busca, per contraposició, un efecte sensitiu en l'espectador. És un "cop de puny visual, insòlit i pueril alhora" (Gubern, 1989:150) que s'aconsegueix, per exemple, en mostrar primer a un grup d'aristòcrates a la platja i, acte seguit, un grapat de cocodrils arrossegant-se per la sorra i entrant a l'aigua. Diversos cops Vigo juga aquestes cartes per sorpresa. També deixa, de tant en tant, la càmera ben lliure, tant que li permet resseguir els contorns d'uns arcs, o enfocar un edifici quasi boca avall. Som als inicis del cinema, el llenguatge encara és juganer, imprecís.


Era el primer treball de Vigo, dels únicament quatre que va poder filmar abans de morir. I tal com va acabar fent amb la seva meravellosa Zéro en conduite, calia cridar a la revolució, al canvi de papers, a l'equitat, a la justícia social. Perquè, com molt bé expressa Casanovas (1993: 176), "tots [els representants del cinema post-revolucionari d'arrels russes] han intentat el mateix: l'establiment d'un llenguatge comunicatiu universal, comprensible per a tothom, que capti l'atenció de l'espectador, li desperti el desig i el mogui a l'acció. Aquest és el postulat comú de totes les arts desenvolupades immediatament després de la Revolució."



CASANOVAS, A. (1993). Rússia: Cultura i Cinema. 1800-1924. Barcelona: Íxia. 
ALIGHIERI, D. (1942). La divina comedia (trad. Arturo Cuyás de la Vega). Madrid: Ediciones Ibéricas.
GOFFMAN, E. (1959). The presentation of Self in everyday life. Nova York: Doubleday.
GUBERN, R. (1989). Historia del cine. Barcelona: Lumen.
RODRÍGUEZ, M. (2016). "A propósito de Niza (1930). El cortometraje documental de Jean Vigo" [en línia]. Las mejores películas de la historia del cine [Data de consulta: 16/7/2016]. http://www.lasmejorespeliculasdelahistoriadelcine.com/2015/04/a-proposito-de-niza-1930-el-cortometraje-de-jean-vigo.html . 
SANTANDER, H. (2013). "Politics and metaphysics of Jean Vigo's A propos de Nice" [en línia]. Senses of cinema [Data de consulta: 16/7/2016]. 
http://sensesofcinema.com/2013/cteq/politics-and-metaphysics-of-jean-vigos-a-propos-de-nice .

El río (Le fleuve, 1951) - Jean Renoir

Cap comentari
Sinuosa i serpentejant, El río explica el despertar adult d'una noieta, la Harriet, que viu amb la seva família occidental a l'Índia de la postguerra. Són rics, és clar, però estan perfectament integrats en l'essència del país, amb els seus costums i amb la seva gent (per bé que tenen servents que, òbviament, son indis). La vida es viu molt diferent, en un país com l'Índia, amb les seves tradicions, els seus rites, la seva vida vessant a borbolls pels carrerons i places polsoses. I el riu, és clar, també hi ha el riu. Un riu que articula tot, que vehicula tots els elements de la vida, en un fluir incessant i poderós.


L'arribada del Capità John, ex-combatent que pul·lula pel món intentant retrobar el seu espai, el seu lloc, desencadena el la revelació adolescent i desboca les hormones de la Harriet i de dues amigues seves. Però no només es tracta d'amor i d'atracció sexual, sinó de maduresa, d'entomar les dificultats, les frustracions i les desgràcies.
Tot això... tots junts... al jardí... Tots feliços i vostè aquí, amb nosaltres... no volia que això canviés... i ha canviat. [...] Era com si fos un somni. I vostè l'ha fet real. No volia que fos real.
Així mateix li etziba la Valerie, una de les amigues de la protagonista, al Capità que ha vingut a treure el tap de l'ampolla. Com a element forà, com a intrús, genera alhora fascinació i neguit, seducció i desencaix. Però els rius sempre troben la manera d'adaptar-se a les esllavissades que li cauen al damunt, de doblegar els turons i els accidents amb colzes sinuosos que el permeten continuar.

- Melanie... què hem de fer?
- ... Consentir
- Amb què?
- Amb tot.
Perquè del que es tracta, per descomptat, és de seguir endavant, a pesar de tot, però enduent-nos cada instant, cada fet, cada vivència amb nosaltres, com redefinint-nos a cada pas, com morint i renaixent a cada moment.


El río rescata aquell cinema bell i fluid del Jean Renoir, rodada en un technicolor espaterrant, bellíssim, intens com una mala cosa (van caler fins i tot retocs de post-producció per assolir el grau de saturació dels colors que Renoir buscava), amb una història sobre la vida i els cicles, sobre la transcendència i la nostra ínfima posició en el cosmos. Fascinant, encisadora i extremadament bella, El río esdevé un exercici contemplatiu alhora que provoca la reflexió i un cert misticisme.


Breu encontre (Brief encounter, 1945) - David Lean

Cap comentari

El cinema ha omplert les pantalles d'històries d'adulteri, d'amors impulsius, de pulsions sexuals descontrolades. Però i si els protagonistes de l'affair fossin casats i amb remordiments? Què se'ls passaria pel cap? I si, a més, fossin anglesos benestants, arrelat en les bones maneres, el decòrum i la prudència? Aquesta és la particular mirada d'aquesta adaptació per al cinema de la peça teatral d'un sol acte Still life, escrita pel polifacètic gentleman que era Noel Coward.

Explicada des d'un bellíssim flashback de confessió en el que la Laura (esplèndida Celia Johnson, actriu majorment teatral) mentalment necessita explicar-li al seu marit el que ha fet, enamorar-se d'un altre home, l'Alec (Trevor Howard, un altre actor habituat a les taules dels escenaris), la pel·lícula del David Lean ens porta sobre els passos dels dos enamorats que, a partir d'un seguit d'encontres fortuïts, veuen néixer una passió irrefrenable. Ambdós s'estimen els seus respectius marit i muller, les vides bastides amb ells, saben que fan mal fet, que no és correcte, que és indecent... però no hi poden fer res. Que l'encontre tingui lloc en una estació de tren que cada dijous els porta a casa en direccions oposades no és casualitat. I que aquesta es digui Milford Junction (la "unió de Milford"), tampoc. Perquè ambdós han estat units, però és evident que les vies de tren viatgen en direccions oposades.


Però al que assistim, en realitat, és al procés d'enamorament i desenamorament fugisser, veloç i imparable. El guió farceix el film d'incomptables escenes meravelloses, subtils, elegants, amb diàlegs perfectament encaixats. A destacar-ne, per exemple, la precisió de la mirada de Lean en el moment en el que ella se n'adona, per primer cop, que està enamorada d'ell. Succeeix en un moment absurd, gens romàntic, poc complidor amb els clixés amb els que somniem: ell li està explicant tecnicismes de la seva professió. I ella, davant d'aquell moment aparentment insubstancial, se n'adona. I la seva cara muta en una bellíssima barreja de felicitat i de por.

A partir d'aquí, la felicitat dels encontres setmanals sempre es veu tenyida per la culpa. Ella no vol ferir al seu marit, no el vol ni tan sols trair. Però l'amor no entén de bones maneres. I cada petó costa i té un regust amarg. I la més mínima pensada de convertir la relació en quelcom més carnal ja fa mal, la fiblada et traspassa. I els amants es balancegen entre la pulsió i la responsabilitat, entre el cap i el cor.


Rodada amb la precisió habitual del David Lean, Breu encontre és una delícia cinematogràfica que ha arribat immaculada als nostres dies, explicant una història ben habitual de la narrativa del setè art a partir d'una mirada diferent i d'una execució impecable que l'ha situada sempre entre les millors pel·lícules de la història del cinema (des de la llista Kobal fins a la del BFI).

La tercera temporada de Fargo: la clau per entendre-la

Cap comentari

Aquest article conté alguns lleugers spoilers. Et recomanem que no el llegeixis fins que no hagis vist, com a mínim, cinc dels deu capítols de la tercera temporada.

En la primera escena d'aquesta tercera temporada de Fargo, un membre de la Stasi alemanya interroga a un pobre home innocent que ha estat confós per un altre. No és l'home que la Stasi busca. Ni es diu com el sospitós que busquen ni ha mort la seva dona, com se l'acusa. Però per més que ho nega, l'oficial s'entesta en fer-lo acceptar que sí, que ho és.

"El que vostè m'està donant no són més que paraules. Aquesta 'esposa', que 'està viva', que té un 'cognom diferent'. Jo a això ho anomeno una "història". I no estem aquí per explicar històries. Estem aquí per dir la veritat. Entesos?"
I el pobre home abaixa el cap, sumís, acceptant el seu paper.

Aquesta és la clau que ens ha d'obrir les portes a una altra fascinant i rica temporada de Fargo, una de les més poderoses sèries d'aquests darrers anys i que ja ha fet prou mèrits com per ser considerada la seva candidatura a formar part de les llistes de millors sèries de la història.

Perquè, just després d'aquesta escena, aparentment desconnectada de la "realitat" que ens han d'explicar en la resta de la temporada, apareixen els famosos missatges que ja hem vist en les altres temporades: "Aquesta és una història real". I llavors s'esvaeix part del missatge i només queda a la pantalla la paraula "història".


Fargo ja havia jugat amb aquest concepte en les dues temporades anteriors, però és en aquesta tercera en la que desplega tots els seus encants al voltant del concepte de la narració, les històries, les llegendes, les dites suposadament populars i, en definitiva, la veritat i la mentida. Els personatges s'entesten, un cop i un altre, a reforçar els seus arguments explicant històries sopars de duro absolutament increïbles i només imaginables en l'univers dels Coen. El temible V.M. Varga ho fa cada cop que apareix, el nou xèrif que ha de substituir a l'heroïna Gloria Burgle s'entossudeix en inventar-se una rocambolesca alternativa a la versió que aquesta està bastint amb proves i connexions ben encertades, la història del robot que s'explica en la novel·la de la primera víctima (i que també te una segona lectura molt interessant), tothom té alguna mentida per explicar.

Perquè són mentides, és clar. O potser n'hauríem de dir post-veritats.

El Jean- Claude Carrière, en el seu magnífic recull d'històries del món que és "El círculo de los mentirosos" (Carrière,  2001. Barcelona: Lumen) deia que li havia preguntat a l'eminent neuròleg Oliver Sacks què era per a ell una persona "normal" i que aquest li havia contestat que era aquella capaç d'explicar la seva pròpia història. "Sabe de dónde procede (tiene un origen, un pasado, una memoria ordenada), sabe dónde está (su identidad), y cree saber adónde va (tiene proyectos, y la muerte al final). Está situada, por lo tanto, en el curso de un relato, es en sí mismo una historia, y puede contarse.".

I això és exactament el que li succeeix a la Gloria Burgle, a la que les portes automàtiques no se li obren, a la que els eixugadors de mans no se li encenen, a la que el seu cap no creu i ignora repetidament. La Gloria està a punt de desaparèixer, de fer-se invisible davant del mirall, ja que ningú escolta la seva "història". No troba la seva història, perquè la seva, de fet, no és una història: és la veritat. I no hi ha, en aquests temps de l'era Trump, ningú disposat a creure-se-la, la veritat.

Quines són les millors sèries de comèdia de la història de la TV?

Cap comentari


En el panorama actual d'explosió de sèries televisives, la comèdia semblava haver-se quedat enrere si la comparàvem amb les sèries dramàtiques. El drama havia evolucionat, la comèdia semblava haver-se estancat perillosament. Però en els darrers anys assistim a una clara renovació del gènere, trencant quasi definitivament amb el format de sitcom i passant-se a un estil més indie.  Però per entendre aquest canvi cal mirar enrere. Cal enfrontar-se a les sèries de comèdia que van anar vertebrant la graella televisiva durant les més de sis dècades que la TV domina les llars. Aquestes que segueixen són algunes de les més importants i fantàstiques sèries de comèdia que mai ha parit la televisió.


Te quiero Lucy (I love lucy) (1951): La primera gran comèdia nord-americana, autèntic mite de la cultura popular dels EE.UU. i pionera en molts aspectes. No ha envellit tant malament com podria semblar. El seu estil de lluita de sexes segueix molt vigent i altres comèdies més recents han intentat tractar aquest tema caient en l'ordinari i el groller (com Matrimoniadas). Molt enginyosa, molt divertida i precursora de totes les comèdies que havien de venir després, tant a nivell formal com a nivell de producció, espai on va innovar en diferents aspectes com l’ús definitiu de la multi-càmera (establint, així, el llenguatge de les sitcoms), el rodatge davant de públic o la planificació setmanal dels diferents passos de producció de cada episodi. Imprescindible.


M.A.S.H. (1972): La comèdia es va fer adulta i agredolça amb M.A.S.H. La idea de fer comèdia amb la guerra no deixava de ser un atreviment, sobretot tenint en compte que es va estrenar quan els EUA encara estaven ficats a la guerra de Vietnam (la sèrie, però, està situada en l'anterior gran conflicte bèl·lic en el que van participar els EUA, la Guerra de Corea). L'èxit fou rotund, la visió sarcàstica, barreja d'humor de sitcom clàssica amb l'amargor d'un tema tan seriós va enganxar les audiències de mig món, fins i tot aquells que no havien vist la pel·lícula del Robert Altman. El seu capítol final, l'any 1983, va reunir, només als EUA quasi 106 milions d'espectadors, rècord absolut imbatut des de llavors. 


Hotel Fawlty (Fawlty Towers) (1975): Una de les més hilarants comèdies de tots els temps, creada per diversos membres dels Monty Python i amb un John Cleese absolutament desfermat. Un autèntic clàssic, una autèntica joia.


Sí, Ministre (Yes, Minister) (1980): Esplèndida sàtira de la política en la que descobrim que els que manen, en realitat, no són els caps visibles del govern. Fa molta por veure-la avui en dia, no perquè hagi perdut la gràcia sinó perquè el discurs és absolutament actual.


Cheers (1982): Notable comèdia de situació al voltant de la fauna d’un bar de Boston. Se’n podria dir comèdia coral, per la quantitat de personatges que hi figuren, però sobretot és una comèdia molt moderna, farcida de bons gags i que va donar peu a un dels millors spin-offs de la història: Frasier.


La hora de Bill Cosby (The Cosby Show) (1984): Punt d’inflexió per a la televisió amb representació afroamericana. No va ser la primera comèdia amb planter íntegrament format per afroamericans, però sí va ser la més exitosa i va obrir la porta a la comèdia afroamericana dels 80 (Fresh Prince of Bel-Air, Family Matters).



Los Simpson (The Simpsons) (1989): Una de les millors sèries de la història, amb un univers molt particular i ric i un inacabable enginy creatiu dels seus guionistes. Hem perdut el compte de les temporades i dels cops que hem vist i re-vist cada episodi, però seguim rient molt amb les peripècies d'aquests amics groguencs.

Seinfeld (1989): Una de les més grans comèdies de tots els temps, una sèrie que “no va de res” i que acosta la mirada obsessiva pels detalls de la vida quotidiana dels monologuistes al format de la sitcom. Té un bon grapat d’episodis absolutament mítics i alguns dels personatges més hilarants de la TV.
 

Frasier (1993): Probablement el millor spin-off de la història (procedent de Cheers), Frasier passa per ser una de les millors comèdies mai emeses per televisió. La història de contrasts entre dos germans psiquiatres absolutament pedants i snobs que no saben què fer amb les seves vides i el seu pare ha servit alguns dels millors episodis de comèdia de la televisió. Estructurada de manera molt teatral, el seu humor intel·ligent va venir a distingir-se de les sitcoms contemporànies.
 

Friends (1994): Indubtablement, una de les millors comèdies de tots els temps, basada en uns guions treballadíssims, un humor blanc i respectuós i uns personatges que ja formen part de l’imaginari col·lectiu.


Curb your enthusiasm (2000): Brillant comèdia, veritable iniciadora de la moda dels mockumentary que va encimbellar The Office, al voltant d’un tipus francament menyspreable, que s’amarga amb facilitat i pel que qualsevol detall és una magnífica opció d’autocompadir-se i aixafar-se solet el dia. Els guions són molt rodons, però tan sols proposen un llenç sobre el que els actors (molts comediants i actors coneguts) improvisen a plaer. El creador i protagonista és el Larry David, co-creador de Seinfeld. Comèdia brillantíssima, absolutament imprescindible.


The Office (UK) (2001): Brillant, magnífica, rodona i absolutament magistral comèdia agredolça sobre una oficina dirigida per un maníac de l’atenció, un egòlatra irreductible que creu que és el millor entertainer de la història però que, en realitat, és un petit home patètic i un pitjor gestor. Va encetar la moda dels mockumentaries i les seves temporades junt amb els seus especials de Nadal es compten entre els moments més àlgids de la televisió. La història del Dawn i el Tim és, probablement, la tensió sexual no resolta més ben portada de la història de les series de ficció.


Arrested Development (2003): Les peripècies d’una disfuncional família dedicada a la construcció que es veu abocada a la fallida més enorme. Tan sols el seu fill gran es veu amb cor de tirar-ho endavant. Brillant comèdia, amb un muntatge hilarant, un munt de personatges inesborrables i un llenguatge molt avançat a la seva època, farcit de referències meta i de foreshadowings (què?, us han agradat aquestes dues paraulotes? ;D).


Louie (2010): En Louis C.K. és un dels més grans monologuistes de l’actualitat. S‘ha empescat una sèrie sobre si mateix, és a dir un monologuista de quaranta anys que té dues filles i està separat de la dona, i que és incapaç de trobar una relació estable de nou. La crisi dels quaranta retratada amb sarcasme i sentit de l’humor, la sèrie pot ser una mena de continuació de l’amargor del protagonista de Curb your enthusiasm del Larry David i ha destapat el flascó de les comèdies agredolces sobre humoristes amargats o tristots, des de la One Mississippi de la Tig Notaro fins a El fin de la comedia d'Ignatius Farray.
 
Aquesta, per descomptat, és la nostra selecció, però segur que a vosaltres se us n'acudeixen d'altres. Deixeu-nos-les en els comentaris i en farem un segon post!

Kubo y las dos cuerdas mágicas (Kubo and the two strings, 2016) - Travis Knight

Cap comentari
És un error comú, al gust de qui us escriu, jutjar les pel·lícules d'animació amb un criteri diferent del de qualsevol altra pel·lícula amb actors i actrius de carn i ossos (live action, en diuen). Per bé que és ben veritat que cal analitzar certs aspectes estètics que només les pel·lícules d'aquesta mena presenten (dibuix i animació, principalment), al cap i a la fi no pretenen altra cosa que explicar una història tal com fan totes les altres pel·lícules del món. I és un error (insisteixo, sota el meu criteri) jutjar-les diferent perquè llavors correm el risc de que la vista se'ns enterboleixi i caiguem en les mans de la bellesa purament formal, per oblidar la narrativa, l'hermenèutica, la profunditat i complexitat dels personatges, etc.

Kubo y las dos cuerdas mágicas és tan bella, tan encisadorament aclaparadora, que el risc encara és major. La productora Laika ja ens havia captivat amb les tenebroses aventures de la Coraline, o amb Paranorman o els Boxtrolls, i no ha pas deixat de fer-ho amb les aventures del jove Kubo. Li ha afegit, a més, un embolcall particularment llaminer per als ulls occidentals, la parafernàlia tradicional japonesa, en un poti-poti d'influències de les que un japonès se'n fotria sense ganes: ukiyo-e + samurais + origami + ànimes d'ancestres + encanteris sobrenaturals + tema pop passat pel tamís oriental amb un shamisen (l'instrument japonès que porta el Kubo) però cantat per una veu reconeguda del panorama musical occidental (la fabulosa Regina Spektor). En definitiva, pastitx oriental per a paladars occidentals. Però som occidentals, i el poti-poti és indubtablement sucós i deixa un regust sublimat.


El problema, és clar, arriba a l'hora de gratar la superfície del dibuix i descobrir que, a sota, no hi ha més que una colla d'aventuretes malgirbades, transsumptes d'escenes i influències que tots hem vist mil cops, amb uns personatges que evolucionen més ràpid del que el Kubo triga en posar en solfa alguns dels seus encanteris i que no troben la química necessària per a fer que una aventura esdevingui memorable.

A tot això, el aclaparador desplegament visual és una estranya barreja a la que costa trobar-li el sentit. Els de Laika sempre han volgut fusionar el modelatge de marionetes amb l'animació més puntera (esdevenint, segurament, els punters en aquesta feina), però un no pot deixar de preguntar-se per què no s'atreveixen a fer-ne una completa i íntegrament només de marionetes, sense cap afegitó ni retoc digital. A un servidor, fanàtic de l'animació, li encantaria veure com se les componen per animar, sense CGI,  un mar, uns cabells sinuosos, uns dracs voladors o, simplement, un personatge principal. Seria preciós veure als de Laika insuflant vida, com si del Pinotxo es tractés, als seus personatges.


Però no, de moment no en són capaços, de donar vida als seus personatges. Ni amb CGI ni sense. El Kubo, sa mare i l'escarabat que els acompanya són tan hieràtics que es fa impossible creure-se'ls o voler-los acompanyar en les seves aventures. No hi ajuda massa el doblatge desafortunat d'alguns dels actors i actrius, molt en especial la Charlize Theron, que és absolutament incapaç de sonar diferent del que sona un iceberg, però és que tampoc el sempre solvent Matthew McConaghey troba la vessant còmica del seu personatge babau i desubicat. (Com a demostració d'aquest fet, senyoria, aportem com a prova d'excepció que confirma la regla el doblatge que la gran Brenda Vaccaro aporta al personatge de l'entranyable velleta del poble).

Per descomptat, en aquell poti-poti que comentàvem d'influències orientals, hi trobem un bri d'esperança quan veiem que hi ha una tènue intenció al darrera, relacionada amb els records, les històries i l'storytelling vital que ens vehicula l'existència. És, però, un miratge, doncs els vímets no estan ben teixits i el missatge queda difós i incidental, en cap cas capital ni rellevant i, irònicament, encara menys memorable, és a dir, que es pugui recordar.

Una pena, en tot cas, que un embolcall tan bonic no arribi a transcendir en excés donada la seva auto-complaença en allò visual, desestimant la profunditat, els matisos i, en definitiva, la vida, que és allò primer que un animador ha d'aconseguir dels seus personatges, siguin aquests marionetes o acumulacions de bits de colors.


La tortuga roja (La tortue rouge, 2016) - Michael Dudok de Wit

Cap comentari
Tan bella com vàcua i imprecisa, 'La tortuga roja' s'eleva molt alt en la seva imatge evocadora, però ho fa amb el llast d'un transfons simplista i eteri que no fa justícia a la capacitat seductora del seu cos audiovisual. Dudok de Wit ja havia demostrat en el seu corpus de curtmetratges animats que l'escola europea d'animació tenia a un molt digne representant en la seva pinzellada naturista i les seves històries humanes properes i senzilles.

La fascinació que el seu 'Father and daughter' va produir en el mestre Miyazaki fa endegar aquesta col·laboració de l'holandès amb el temple de l'animació japonesa Ghibli. El resultat, en tot cas, és marcadament europeu, a nivell de traç, amb deixos hergians en allò antropomorf i moebiusans en allò naturalista i de composició. (Molts han assenyalat que la lleugera i minimalista trama de supervivència en un entorn natural podria estar inspirat per la vessant asiàtica del projecte, però el propi Dudok de Wit ja ha treballat aquest tema en anteriors ocasions).


La pena, però, és que la història d'aquest nàufrag i el seu encontre amb la tortuga roja del títol esdevenen un fil massa prim per a un embolcall visual de tal calibre. El cicle vital que el protagonista completa és vacu i insuls, els personatges no arriben a arrapar-se a l'espectador i els moments de tensió són ràpidament apartats de la pantalla per poder retornar al veritable fil narratiu del film, això és, la contemplació de la representació naturalista de Dudok de Wit. A aquest, doncs, se li en va la força narrativa pels pinzells, i la bellesa que aconsegueix dibuixar no té parangó amb la narració que suposadament ha de transportar.

Exercici fonamentalment visual, delit retinià, conglomerat d'imatges bellíssimes, 'La tortuga roja' no sembla ser el millor flascó per a les nímies històries humanes de Dudok de Wit, aquelles que tan bé encaixaven en curtmetratges de 10 minuts.


El cumpleaños (Historias para no dormir, episodi 1) (1966) - Narciso Ibáñez Serrador (creador)

Cap comentari

L'emissió de la millor sèrie de televisió espanyola de la història (es pot discutir, és clar, però jo no en tinc cap dubte) va suposar una fita aclaparadora, un punt i a part, una pinacle mai més superat en la narrativa de ficció de la petita pantalla ibèrica. I tot va començar un 4 de Febrer de 1966, amb un plató de televisió al descobert i un Narciso Ibáñez Serrador presentant, amb el seu estil sorneguer inconfusible, la seva nova sèrie per a TVE. Per inaugurar-la havia escollit adaptar un relat del reputat autor de ciència ficció nord-americà Fredric Brown: 'El cumpleaños'.

Un home que avui compleix cinquanta anys ens narra, amb veu en off, els seus plans per assassinar a la seva dona aquesta nit, en tornar de celebrar-ho en un restaurant. El seu fàstic i la seva basca envers ella és irreductible, no pot més, l'odia, la vol matar. La vol matar i fugir, començar una nova vida, tornar a néixer, tot just després de complir mig segle. I aquest curtmetratge de tan sols 12 minuts ens porta del seu fàstic fins a l'execució del seu pla, desgranant-ne amb precisió els detalls, fent-nos-en còmplices muts i impotents.

La precisió del pla de l'home és igual de minuciosa i perfecta que la posada en escena d'aquest llampec narratiu televisiu que és 'El cumpleaños', rodat en 16mm (és a dir, com si fos cinema) per primer cop en la història de la televisió espanyola, amb un guió del propi Ibáñez Serrador (tot i que ell sempre signava com a Luis Peñafiel) i amb un inquietant Rafael Navarro de protagonista.
Així va començar la millor sèrie de la televisió espanyola, amb una porta que s'obria grinyolant...


Cenizas y diamantes (Popiol i diament, 1958) - Andrzej Wajda

Cap comentari

El 8 de Maig de 1945 l'exèrcit nazi es rendia. En un petit poble d'una Polònia exhausta i dividida, les notícies col·loquen tothom en un punt d'inflexió en les seves vides i els aboca, indefectiblement, a redefinir-se com a individus. Han de seguir amb les vides que han dut fins ara, marcades pel compromís amb algun bàndol de la guerra? O se'ls obre un ampli ventall de possibilitats per fer complir els seus somnis?

Es troben, en tot cas, en un cul de sac. Si decideixen seguir lluitant per la causa (sigui aquesta quina sigui, del bàndol nacional o del comunista) tindrà sentit, la seva lluita, ara que ja no hi ha un enemic exterior clar? O si decideixen perseguir els seus somnis, sabran —simplement— somiar? Wajda retrata uns polonesos dividits i desemparats, encara reclosos en la presó de la guerra, de la por, del patriotisme i de les lluites incessants. És una presó que té la porta oberta, però una que no s'atreveixen a franquejar.


Aquest és, exactament, el punt on es troba el protagonista, el Maciek, militant de l'Armia Krajovia, l'exèrcit nacional, que va resistir els nazis tant com va poder durant l'Aixecament de Varsòvia fins que van haver de cedir i rendir-se, mentre esperaven l'ajut de les tropes soviètiques, que no van acabar d'arribar mai (la versió soviètica diu que per problemes d'abastiment, la versió nacional culpa Stalin d'haver preferit la desfeta dels nacionals per poder arribar més tard i fer-se fàcilment amb el control de Polònia). Maciek falla en la seva missió d'eliminar un capitost comunista que arriba al poble a celebrar la fi de la guerra, executant a dos obrers innocents, i quan s'acosta a l'hotel on aquest s'està per intentar rescabalar l'error, l'univers polonès, concentrat en els passadissos i habitacions de l'hotel, se li planta davant dels ulls, forçant-lo a decidir el seu destí. Marxarà cap a Varsòvia per continuar la lluita o intentarà començar una vida "normal", potser al costat de la bella cambrera de qui s'ha enamorat?

I en aquest hotel, microcosmos polonès en miniatura, tothom es troba en la mateixa situació. Hi ha l'alcalde que, havent estat ascendit pels comunistes a ministre, celebra un sopar abans de marxar cap a Varsòvia i accedir al poder, però també el seu secretari que s'emborratxa, incapaç de gestionar el seu propi somni d'una vida de luxe i prosperitat al costat del futur ministre. Hi ha, igualment, la noblesa, ballant matussera i etílicament La Polonesa de Chopin o qualsevol música alegre que els faci oblidar les penúries, a pesar del seu futur incert. I, és clar, també hi ha la banda de música, que toca música lleugera de meravella però qua quan se li demana de tocar música nacional ho fa desafinadament. I la cambrera, resignada a servir als demés i enyorada d'una vida decent i sense pors ni d'altabaixos. Polònia està sola, abandonada a la seva sort, amb uns habitants que han perdut de vista l'enemic que els definia i unificava i que ara en cerquen un de nou de portes endins. El panorama és desolador.


I Wajda el retrata amb una duresa visual bellíssima, en un blanc i negre colpidor i suggeridor, amb uns plànols deutors de l'expressionisme, torçats, esquinçats, esculpits a cop de profunditat. Polònia està atrapada, com els personatges a l'Hotel Metropol. Simbolisme a dojo (la preciosa escena de l'església en ruïnes, amb el Crist penjat boca avall i els dos enamorats intentant dibuixar els seus somnis és particularment arrebatadora), paisatges derruïts, parets amb clapes de guix, taques i humitats, finestres que no ajusten i persianes trepanades pels trets perduts i la metralla dispersa, aquests són els elements que contrasten i conflueixen al voltant i a dins del suposadament elegant hotel.

I en Maciek, és clar, és com un James Dean polonès, amb les seves perennes ulleres de sol (no se les treu des de l'Aixecament) i les seves gesticulacions sobtades, com a rampells, buscant la seva pròpia identitat, si és que en pot tenir alguna. Les seves escenes amb la Katherina, la cambrera, a l'habitació de l'hotel, on romanen nus, abraçant-se fort i requerint l'estima de l'altre, evoquen un espai de seguretat —l'espai que es crea en l'abraçada dels altres— i d'un amor que dubte en fer-se tangible abans que el destí decideixi. "No vull records", diu la Katherina. "Ni tan sols bons records?", respon el Maciek. "No, no vull bons records, tampoc".

Bella i potent, amargament suggeridora, "Cenizas y diamantes" és una instantània d'aquell moment en que el món canvia radicalment i t'agafa amb el pas canviat. D'entre les cendres, és clar, en poden sortir diamants, però haurà de ser a còpia de ser sotmesos a una opressió constant i duradora.



Déjame salir (Get out, 2017) - Jordan Peele

Cap comentari

Entretingut poti-poti transgènere, per bé que incomplert i fallit en molts aspectes, el que ha elucubrat el debutant Jordan Peele amb aquesta inquietant història racial en la que el nòvio afroamericà d'una filla de blancs surenys s'aboca a un seguit d'estranys descobriments al voltant de la seva família política. "Déjame salir" està plantejada com una pel·lícula de terror a l'ús, amb tots els tics i trucs exagerats del gènere: que si una escena inicial (un afroamericà passeja per uns suburbis i és capturar per un estrany encaputxat) que serveix de prolegomen del terror que ha de venir un cop la trama s'hagi pogut desenvolupar i els personatges hagin estat degudament presentats, que si un foreshadowing violent (l'atropellament d'un cérvol en la carretera que et du a la perdició és ja un clàssic del cinema de terror), que si ensurts sintètics forjats a cop de volum desmesurat, etc. Però l'excusa i detonant que empara la cinta és tan rocambolesca que esdevé inevitable que sovint s'escori cap a la comèdia negra o, si més no, se'n serveixi com a contrapunt (el personatge de l'amic, en Rod, n'és l'element més evident, però també diverses escenes plantejades des de la comèdia per arribar al terror).


Refregar una trama de gènere de terror contra algun aspecte de denúncia no és pas una novetat. Des que el gènere existeix que a la font del terror se li busca un referent real que pugui articular algun sentit a allò que veiem, alhora que fa corpori el mateix terror. L'exemple més clar seria tota la nissaga dels "ultracossos" des de la del Siegel fins a la del Ferrara, en la que cada nova pel·lícula semblava ser una metàfora dels temps que corrien, alineant els invasors amb els comunistes, els pro-militaristes o els alienats consumistes, però també els zombis, els assassins en sèrie o els més sagnants assassins han estat sotmesos a paral·lelismes contemporanis. Aquí Peele usa la temàtica racial, i ho fa amb força encert, trobant la manera de conjuminar-la de manera directa i sense embuts. Aquesta connexió, però, és tan inversemblant, que obliga a la trama a trepitjar els terrenys de la comèdia negra. Al cap i a la fi, "Las esposas perfectas" (The Stepford Wives, 1974), notable pel·lícula basada en la novel·la de l'Ira Levin, guionitzada pel William Goldman ("La princesa prometida", "Marathon man", "Misery", etc.) i dirigida pel Bryan Forbes (que l'any 2004 va tenir un menyspreable remake a càrrec del Frank Oz amb la Nicole Kidman) no deixa de ser exactament el mateix punt de partida, exactament el mateix. I en aquesta barreja, "Déjame salir" sembla perdre-li el pols a la tensió.

I la perd, la tensió, perquè també és incapaç d'estar-se d'acumular els tòpics del gènere, com si li anés la vida en haver-s'hi d'encabir. No només hi afegeix els ja mencionats tics del terror modern, sinó que no pot evitar caure en els errors habituals que aquest també practica (la porta convenientment oberta del quartet "secret" de la nòvia en el que hi ha una capsa perfectament disposada per tal de ser oberta i que conté, per descomptat, la prova definitiva de que ella menteix i que ha estat l'ham per capturar-lo) i fins i tot forats de guió que despisten i allunyen l'espectador més avesat (per molt que no sembla impossible que el protagonista, lligat de mans, pugui arribar a posar-se una mica de cotó a les orelles, sembla francament impossible que se'n pugui posar prou com per amortir completament el so que l'ha d'hipnotitzar).


Val a dir, però, que en el seu intent de fer una analogia racial, en Peele ha sabut trufar la pel·lícula d'un bon tou de detalls ben trobats que li aporten interès, sobretot en un repàs posterior. La "hipnosi" dels afroamericans que són convertits en meres marionetes, suplantades per un pensament blanc, la reclusió mental en un espai en el que la veu negra no es pot fer sentir, el protagonista "recollint" cotó del silló per poder escapar, i encara molts més, són detalls que demostren un guió molt rumiat i incubat.

La fórmula, doncs, funciona a mitges. I si bé l'entreteniment està assegurat, un servidor hagués preferit un to més seriós per afrontar una barreja tan explosiva de gènere de terror i denúncia racial.

El ministerio del Tiempo (2015) - Javier Olivares, Pablo Olivares (creadors)

Cap comentari
El Ministerio del Tiempo és una de les sèries que té dividida a l'Última Projecció. Mentre que la meitat de nosaltres es va sentir decepcionada al veure el primer episodi de la sèrie, l'altra meitat, (és a dir, jo mateixa), estic entregadíssima i ja em considero una ministérica com cal.


Quan s'està a punt de començar la tercera temporada, m'he decidit a escriure sobre la sèrie, una ficció que, "in my opinion, com dirien a The Good Wife, és una de les sèries  espanyoles de més qualitat que he pogut veure. No només per la perícia actoral o pels guions meticulosos i històricament verosímils sino també perquè és capaç de transmetre a l'espectador un gran respecte pel producte. 

Els germans Olivares van iniciar aquesta sèrie l'any 2015 per a Televisió Espanyola, i tot els rumors de no renovació que la sèrie va patir durant les seves primeres emisions, finalment es van realitzar una primera temporada de 8 capítols, una segona de 13 i per aquest 2017 estem esperant també 13 capítols que a hores d'ara, encara no tenen data d'inici. 


Quins són els seus punts forts: 


Uns personatges entranyables: Els tres protagonistes: Julián (Rodolfo Sancho), Amèlia Folch (Aura Garrido) i Alonso de Entrerríos (Nacho Fresneda), tenen històries interessants i entre ells flueixen trames molt ben teixides: els xocs inicials entre Amèlia i Nacho, la història entre Julián i Amèlia, la triste trama de Julian i la seva dona, i com no, l'aparició de Pacino (Hugo Silva) a la segona temporada que donarà un gir interessant a la trama principal d'Amèlia.  

Però la sèrie compta també amb bones trames per als secundaris que (gràcies també al metratge llarg) poden veure les seves vides desenvolupades. Personatges com Irene Larra (Cayentana Guillén Cuervo), Salvador Martí (Jaime Blanch), la secretaria Angustias (Francesca Piñón) o el gran Velàzquez (Julián Villagrán) que ajuda al ministerio a fer retrats robot dels dolents a perseguir. Tots ells tenen històries parale·les que s'entrecreuen i que creen un univers riquíssim. 


Uns guions que barregen l'humor amb la història: La història no pot canviar i per tant, quan hi ha un problema de possible error històric (Quan Cervantes no entrega el Quixote a la imprempta, per exemple), la patrulla ha d'anar al passat a posar-hi remei. Fer una temàtica històrica interessant i divertida no és una tasca fàcil, però aquí el Ministerio se'n surt d'una manera genial. Els acudits sobre funcionaris, la relació de Nacho Fresneda amb el segle XXI i la cultura popular, són font d'acudits i gags continus. 


Uns fans que donarien la vida per ser becaris del Ministeri: La comunitat de fans o els ministéricos (com es fan dir) han creat al llarg de la sèrie, trending topics en cada emissió i són un motor de consumidors àvids de qualsevol producte transmèdia que es creï. I en aquest sentit la sèrie no els ha decepcionat, un còmic, episodis sonors, un vlog on Angusties comenta la seva vida... etc. Els fans que van omplir el Liceu per a veure la preestrena de la tercera temporada, son una de les forces de la sèrie. 


Algún punt dèbil?

La seva durada: imagineu que teniu pressupost i idees, i actors, i un equip de guió espectacular, i una bona producció, i un showrunner que controla el projecte i que és respectat per la cadena (en la majoria d'ocasions).... bé, teniu tot això i heu de fer capítols setmanals de 70 minuts (una hora i 10 minuts). Com es manté la tensió en capítols tan llargs? Com s'explicar una història que no avorreixi? Com fer un capítol taaaaaaan llarg sense que sembli que hi ha més pa que formatge? Doncs aquesta és una altra de les perícies de la sèrie, que tot i que els capítols són eterns, se'n surten prou bé. 

Imagineu aquesta sèrie si fos de 40 minuts... 





Atracament perfecte (The Killing, 1956) - Stanley Kubrick

Cap comentari
El proper 25 de maig farem un seminari sobre el cine de Kubrick a la botiga The Cine i per preparar-ho, fa setmanes que estic tornant a verure'n la filmografia sencera.


Tornar a veure pel·lícules com El resplandor (1980), 2001: Una odissea de l'espai (1968) o La naranja mecánica (1971) és realment un exercici molt interessant. La percepció d'un film està lligada a la nostra història personal i veure una pel·lícula als 20 anys no és el mateix que veure-la als 40. En el cas de Kubrick, he de dir que el segon visionat, rarament decepciona.

Kubrick té una filmografia curta però intensa. Seria ben bé l'oposat de directors com Woody Allen que es forcen a fer pel·lícules cada any per no deixar de treballar. Kubrick, igual que Malick, es pren el seu temps... fins a 12 anys si cal, per fer una film.

Quan revises la filmografia d'algú tan gran com Stanley Kubrick, te'n adones que tot el que el fa gran, ja es pot ensumar en les obres primerenques. No parlo de Miedo y deseo o El beso del Asesino, aquí encara el jove Kubrick era un aprenent de l'ofici. Estic parlant de la meravellosa i mai prou valorada Atracament Perfecte.  

En aquesta meravella de 1956, el seu tercer llargmetratge, ja estem davant d'una obra mestra. En ella ja veiem alguns dels estilemes Kubrickians per excel·lència, com per exemple un inici poderós, uns enquadraments quirúrjicament precisos o el travelling, un momviment de càmera que Kubrick va utilitzar recurrentment i el va portar al seu límit a 2001: una odisea de l'espai.

Kubrick comença Atracament Perfecte amb una cursa de cavalls enquadrant perfectament el cavall guanyador durant mitja volta del recorregut, incloent la corva, en un moviment de càmera que vol simular un trávelling però que en realitat és un exercici de perícia fotogràfica. I és que Kubrick era fotògraf, i de perícia i meticulositat en tenia moltíssima.

I si l'inici ens sembla interessant, el final ens deixa embadalilts. Però encara no parlarem del final.

L'argument


Un altre motiu pel qual Atracament perfecte està entre les meves favorites de Kubrick, és per la seva narrativa. Es diu que és el primer cop que en una pel·lícula es fa servir una narrativa no lineal.

.
Sterling Hayden ha passat a la presó els últims 5 anys i, mentre hi era, ha planificat un atracament a un hipòdrom. El seu plà és meticulós i ha pensat en tot, i durant els primers minuts del film coneixerem a l'equip encarregat de dur a terme aquest pla. Mentre una veu en off ens va explicant minut a minut com es va desenvolupant tot, la narrativa es trenca i la història va endavant i endarrera per mostrar-nos els diferents punts de vista dels personatges, que finalment s'ajunten en determinats moments.

Aquest recurs fa que hi hagi escenes que es repeteixin, per tal que l'espectador identifiqui els moments, i en algunes ocasions veiem la mateixa escena repetida des d'un punt de vista diferent.

Al final tot encaixa i cal dir que la pel·lícula manté una tensió que es fa impossible en alguns moments, com durant la seqüencia final de l'aeroport, en la que Kubrick ens va preparant per un final realment colpidor.



El film el van comparar molt amb la gran pel·lícula La jungla d'asfalt (1950) que Huston havia rodat 6 anys abans, però molts ja van comentar que el film de Kubrick era superior en qualitat. Entre aquestes persones hi havia Orson Welles "Atraco Perfecto era mejor. El problema de la imitación me deja indiferente, sobe todo si el imitador logra superar al modelo. Par mí, Kubrick es mejor director que Huston." (Cahiers du cinéma, número 165, abril de 1965).

És una pel·lícula que tant narrativa com tècnicament ens deixa bocabadats, i recordem que aquí Stanley Kubrick tenia 28 anys i començava una carrera cinematogràfica que ja el va consagrar. Una dels meus films favorits de Kubrick (que ja és dir!), on no hi ha res deixat a l'atzar i on tot acaba en un final que no s'oblida.